Hi ha una cosa que no se’ns escapa a ningú, i és que aquest any hi ha hagut un boom pel que fa a l’esport femení. Més que a l’esport femení, diguem que hi ha hagut un boom reivindicatiu pel que fe als equips femenins, d’esports que habitualment han estat lligats més als homes. De fet fa uns dies aquí a Cardedeu, donàvem la notícia de que per primer cop a la història del Futbol Club Cardedeu, un club centenari, hi hauria un equip de futbol 11 femení en competició, i un equip de futbol base femení. Més de 100 anys d’història de club han fet falta, perquè les nenes de Cardedeu puguin jugar a futbol i competir representant al seu municipi. I això em va portar directament a pensar que ens estem enganyant, que pensem que hem evolucionat molt en els rols de gènere, que eduquem als nostres fills i filles en igualtat, però que en realitat, encara ens queden moltes barreres per trencar. Perquè, tot i que segurament hem evolucionat una mica, la majoria de famílies motivaran més al seu fill perquè s’animi a participar en un esport d’equip, excepte si es tracta de l’equip de natació sincronitzada. I al contrari, si una nena ens diu que vol ser futbolista, segurament acabarem cedint i l’apuntarem, però mai veurem en aquest somni, més que una afició passatgera, quan en canvi estem farts de veure pares que es pensen tenir un futur Messi per descobrir.
